divendres, 22 de novembre de 2013

La sargantana de dues cues

El següent és un text de l'Artur Zaragozá, extret del llibre "Els pelegrins de Portell. 15 anys retrobament" on conta una curiosa anècdota que va passar durant les obres de restauració de l'ermita de Sant Pere de Castellfort que es van realitzar cap el final del segle XX.


"Aquell dia vaig anar a la visita d'obres que realitzàvem setmanalment amb I‘aparellador Paco Brau. Miguel García Lisón, que era I'altre arquitecte amb el qual dirigia I'obra, no va poder venir perquè es trobava a Barcelona. Miguel era catedràtic de dibuix a l'Escola d'Arquitectura. En arribar a l'obra ens vam adonar que alguna cosa anormal passava. Els treballadors havien abandonat el tall i anaven corrent d'un costat a I'altre. Ens va semblar estrany que no acudiren, però en les obres no s'apreciava cap problema i nosaltres teníem pressa per arribar a un altre Iloc.

Vam tornar a la setmana següent. Només arribar se'ns va acostar un dels treballadors i ens va donar un resguard d'un bitllet de loteria.

- Això és el que li correspon per allò de la setmana passada.

Els vaig preguntar que era allò de la setmana passada i què estaven fent que no ens van fer cas quan arribarem.

- Va ser per alló de I'aparició de la sargantana de dues cues,- em va dir com qui resumeix en dues paraules un comportament inevitable í universal. L'explicació em va deixar sorprès.

-Ja sap vostè que si s'aconsegueix capturar una sargantana de dues cues i s'introdueix en una capsa de sabates tancada i no se li dóna menjar, la sargantana, abans de morir, escriu amb la seua cua, en un fons de farina convenientment preparat, uns números. Si es compra loteria amb aquesta numeració, aquesta toca.

Els treballadors havien buscat el número per tota Espanya i a mi em donaven una participació. La historia de la sargantana i dels números em va semblar estupenda i vaig trucar aquella mateixa nit a Miguel. Ell no només va ser el millor dibuixant d'arquitectura popular que he conegut, sinó també era un interessat i un estudiós de tots els aspectes de I'etnologia. Estava segur que havia de celebrar aquesta història. Quan li ha vaig explicar, la seua resposta em va semblar, al començament, una broma.

-Arturo, perdona, aquesta historia és veritat.

Em va explicar llavors que el seu pare havia estat mestre d'escola en un poble perdut del Pirineu d'Osca a començaments del segle XX, Allà hi havia passat alguna cosa semblant. Tothom, en aquell perdut poble, havia comprat la loteria de la sargantana menys el capella i el mestre. Aquests havien intentat convèncer la gent, sense aconseguir-ho, que la historia era una superstició. La loteria va tocar i tots es van fer rics menys el capellà i el mestre, que era el pare de Miguel.

La historia va tenir un nou capítol sis anys més tard, Jo portava la tutoria d'un viatge d'estudis a Itàlia del curs del Master de Conservació del Patrimoni Arquitectònic de la Universitat Politècnica de València. Un deis llocs visitats van ser les ruïnes de la ciutat grega de Paestum, al sud de Nàpols. Aquesta ciutat va assolir el seu major desenvolupament en el segle VI abans de Crist. Recórrer l'enorme superfície de la ciutat i contemplar les ruïnes deis seus temples va ser una experiència impressionant i, a la vegada, esgotadora. Finalitzada I'excursió, que havia durat tot el dia, en tornar a l'autobús hi va haver un intercanvi i devolució generalitzada de bosses, quaderns i objectes.

- Dóna-li aquesta sargantana a José Manuel- em va dir algú.

Per a la meua sorpresa em van acostar una sargantana de bronze de dues cues. José Manuel Despiau, col•lega de la Inspecció de Monuments, que ens acompanyava, havia comprat la reproducció d'un objecte trobat a les ruïnes. Segons em va explicar després qui li va vendre aquesta “lucertola de due code” li va indicar que donava sort, “buona fortuna”.

Que les mateixes tradicions i llegendes que s'havien donat en I'antiguitat, i en un poble del Pirineu al començament del segle XX pogués reviure recentment a Castellfort em va resultar sorprenent. Crec que podem treure algunes conclusions. Més enllà de les anècdotes, sota I'aparent rusticitat del Iloc, ni ha una profunda cultura. Les formes
deis laberints, que a Castellfort simbolitzen I'itinerari d'una peregrinació enllacen amb altres laberints del mateix tipus medievals i alhora amb els iniciàties de l'antiguitat. Segurament no cal anar a Brussel•les per inventar Europa".

Text: Arturo Zaragozà.